La bruixa de pedra: la llegenda de la bruixa de Girona

Una llegenda convertida en bruixa de pedra torna a reviure en forma de novel·la històrica

A La bruixa de pedra, l'escriptor Miquel Fañanàs posa nom i cara a la llegenda de la gàrgola en forma de bruixa que es troba a la catedral de Girona, construint una història que ens la presenta com una de tantes dones de l'Edat Mitjana que van ser acusades de bruixes quan en realitat van sostenir i utilitzar la "medicina no oficial" de l'època. Amb el seu relat, ens acostem a la figura d'una dona que, existís o no, va quedar registrada mitjançant la llegenda en la memòria del poble.


A la catedral de Girona, les gàrgoles, força nombroses, no tenen figura humana, amb una sola i rara excepció: al costat de la torre de Carlemany, sortint directament de la paret, una dona de pedra, amb llarga vestimenta, amb el cap cobert amb una toca i un rotlle de paper i pergamí a les mans, obre perpètuament la seva boca per vomitar les aigües de mil pluges. Aquesta singularitat, la de ser l'única figura humana entre totes les altres gàrgoles, li ha donat un caràcter misteriós que, amb el temps, ha generat una de les llegendes més conegudes de Girona: la bruixa de la Catedral. Diu la llegenda que temps era temps, hi havia a Girona una dona dedicada a les diabòliques arts de la bruixeria que, per tal de mostrar el seu odi a la religió, tenia el mal costum de llançar pedres contra el temple catedralici. Segons altres versions, les pedres les llançava al pas de la processó de Corpus. En tot cas, és clar que la seva dèria era apedregar els símbols religiosos. I un bon dia, o un mal dia per a ella, i per obra divina, la bruixa es va convertir en pedra i la van posar a la part més alta de la paret del temple perquè de la seva boca no en sortissin renecs o malediccions, sinó únicament neta aigua caiguda dels núvols. I la van posar mirant perpètuament cap a terra, sense poder girar la vista cap al cel. La memòria de la llegenda de la bruixa de pedra va quedar registrada també, com acostuma a passar amb les llegendes, en una cançó popular que explica ingènuament la maledicció divina: Pedres tires, pedres tiraràs, de pedra quedaràs. En Pere Freixenet, un reconegut historiador que aconsegueix accedir als arxius de la catedral de Girona, serà el fil conductor de la novel·la que ens acostarà al personatge mític de la bruixa de pedra, donat que trobarà per casualitat la història de la Guisla Recasens, per alguns, una bruixa que maleïa tot el que fos diví, i per d’altres una bona dona capaç de curar malalties. La Guisla savia triar les herbes, collir-les quan tocava i bullir-les al seu punt just per obtenir-ne el resultat desitjat. Era una bona dona, incapaç de fer mal a ningú, ben al contrari, però va tenir la mala fortuna que el seu destí es creués amb el del tristament cèlebre inquisidor Nicolau Aymerich. Amb una Girona del segle XIV divida en dos bàndols -els cristians i els jueus del call-, amb una catedral a mig construir i amb un  inquisidor més cruel i malvat que la Pesta Negra que assola la ciutat, Miquel Fañanàs construeix una història que salva i canvia la imatge de la bruixa de pedra de Girona que la llegenda ens ha tramès. Editada per Columna, la novel·la va ser Premi Nèstor Luján 2012 de novel·la històrica.




Títol: La bruixa de pedra | Autor: Miquel Fañanàs | Editorial: Columna | 224 págs. | 2012


- Per saber-ne més...


La llegenda de la bruixa de pedra a La Girona misteriosa



Entrevista a Miquel Fañanàs SiesTV






Fonts: http://www.pedresdegirona.com/separata_bruixa_1.htm http://www.nosaltresllegim.cat/2013/la-bruixa-de-pedra-de-miquel-fananas