Sibil·la de Fortià: la plebea que va regnar

Sibil·la de Fortià va ser un cas excepcional perquè no procedia ni d'una família reial ni de l'alta noblesa

Amb Sibil·la, la plebea que va regnar l’escriptor valencià Joaquim Borrell recupera una de les figures més singulars de la història de Catalunya: una reina d’orígen no nobiliari que va tenir el suport del poble però que les intrigues de palau i els esdeveniments històrics van conduir a un destí inesperat. 



L'autor aprofita un dels llocs literaris comuns de l’Edat Mitjana, el món del més enllà, com a introducció de la novel·la. El sepulcre de la reina Sibil·la de Fortià s’obrirà perquè la reina comparegui davant d’un tribunal d’ultratomba. Dempeus sobre el mirall de la història, Sibil·la reviurà les sensacions de la seva vida i escoltarà el testimoni d’aquells que participaren en la seva fulgurant ascensió, des d’un fosc senyoratge camperol de l’Empordà fins a la quàdruple corona. Sibil·la de Fortià, anomenada la Fortiana o Forciana, fou renia consort de la corona catalanoaragonesa durant deu anys. Als textos medievals el seu nom és escrit sovint Sibília de Forcià. Sibil·la pertanyia al llinatge dels Fortià, de la baixa noblesa, amb possessions al medi rural empordanès. Sibil·la de Fortià va accedir a la cort entrant al servei de la reina Elionor de Sicília. A la mort d'aquesta i després d'haver quedat vídua d'un noble amb el qual només va estar casada tres anys, va atraure l'atenció del rei Pere III el Cerimoniós, convertint-se en la quarta muller del sobirà. Sibil·la de Fortià fou una de les tres reines catalanes que va tenir la Corona d'Aragó -amb Elisenda de Montcada i Margarida de Prades- i, sobretot, va ser un cas excepcional entre les consorts dels seus monarques, ja que no procedia ni d'una família real ni de l'alta noblesa. El rei s'envoltà després d'aquest casament, de nobles empordanesos i de familiars de Sibil·la, fet que motivà la desconfiança i l'enemistat d'un bàndol important de la cort, encapçalat per l'hereu Joan i la seva esposa, la francesa Violant de Bar. La nova reina no és de la gran noblesa ni culta, però lluitarà per cultivar-se i estar a l'alçada del càrrec institucional que li pertocava representar, arribant a ser una peça clau de la política de la corona catalanoaragonesa a la seva època. Amb la mort del rei l'any 1387, Sibil·la, tement la represàlia dels seus fillastres, es va refugiar al castell de Sant Martí Sarroca. Efectivament, Joan I i Violant de Bar ordenaren la seva persecució i aconseguiren assetjar-la al mateix castell. Sense resistència, la reina vídua s'entregà a la nova parella reial. El suport de la petita noblesa i de la burgesia, d'alguns nobles destacats com el comte Hug Roger II de Pallars Sobirà o del papa d'Avinyó Benet XIII, impedí que Joan i Violant, i l'alta noblesa, poguessin anar massa lluny en la seva venjança. Joan I la reclogué durant un temps al castell de Montcada i finalment va poder residir, sota vigilància, a Barcelona. A la novel·la assistim a la guerra cortesana que va enfrontar Sibil·la de Fortià amb Violant de Bar, duquessa de Girona, amb qui la reina Sibil·la mantenia una rivalitat desmesurada. L'autor juga amb el dubte que es manté fins al final de la novel·la sobre la possibilitat que Sibil·la de Fortià emmetzinés al rei, causant-li la mort. Amb Sibil·la, la plebea que va regnar, ens endinsem en un dels moments més decisius de la Baixa Edat Mitjana, una novel·la en què predominen els diàlegs i que està escrita amb un estil absolutament impecable. La novel·la va ser guanyadora de la cinquena convocatòria del premi Nèstor Luján de novel·la històrica.


- Per a saber-ne més...
Sibil·la de Fortià: la reina plebea (Ramon Grau / Grau Films)



Títol: Sibil·la, la plebea que va regnar | Autor: Joaquim Borrell | Editorial: Columna | 200 págs. | 2002